Rajoy o sobre la insostenibilitat de l'ésser....





   Rellig l’entrada del 7 de setembre on en un punt dic: «...ara la situació a Catalunya sí que és insostenible». La situació fa vint dies que és insostenible. Això vol dir que no era tan insostenible. Hem rebentat la semàntica, literalment ens la carreguem cada dia però ara amb més vehemència. Les coses poden anar a pitjor ,i també a millor, i les paraules són sovint una pura il·lusió, un desig. El president Rajoy pot quedar retratat a la història per haver dotat d’un impuls nou i revelador al sufix IN. La premsa europea és cauta però comença a supurar una incomprensió creixent. Europa contempla Espanya de reüll, amb preocupació incipient i letàrgica . Els problemes territorials han sigut recurrents en l’Europa del s XX. El s XXI prometia qüestions més transcendents, en la línia de la biotecnologia i la conquesta de realitats post-tecnològiques. La humanitat és tossuda i les elits van més perdudes del que podríem imaginar, o bé, tot és part d’un pla cap al domini total. Ja sabeu, en l’ona d’ Orwell i el «big brother».

   Josep Ramoneda es fa hui la preguntes al diari Ara: què hi ha d’ignorància a l’actitud de Rajoy?, qué hi ha d’autoengany?, què hi ha d’estratègia? Podríem afegir-ne d’altres: què hi ha de por? Què hi ha d’inconsciència?, què hi ha d’enveja o complexe d’inferioritat?, què hi ha d’herència del franquisme?, què vol? què pretén? , si és que vol alguna cosa o en pretén una altra més enllà d’esperar i deixar que el món s’ensorre al seu voltant. La meua teoria és que les aspiracions de Rajoy són ser espantaocells. Ell allà, clavat en una estaca a la terra fent veure que pot.

   És un tema recurrent en el sector de l’esquerra anar fent gracietes sobre les qualitats robòtiques del personatge, del seu llenguatge de la quotidianitat èpica del sentit comú que sovint deriva en balbucejos incomprensibles. Algú ja ho ha dit: no el subestimeu. Potser, també, dic jo, podem caure en la trampa de sobrevalorar-lo. Davall la pell d’avorriment perenne, hi ha un element que sempre pot anar a més. Li he fallat a Aznar, però promet llegir la primera biografia solvent que es faça del gallec...o, com a mínim, ho intentaré.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Molta,
Read more »

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Imatge
Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement , quin mal gust ! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust. Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos . Així és com
Read more »

Primer dia de primavera.

Imatge
Foto: Toni Catany No hauríem perpetrat el dubte sense el desig. No construiríem els castells de les preguntes instal·lats com estem al llimac esvarós de l'abstracte. Aquest món de matissos que volem en blanc i negre, aquest vagó de tren sempre a velocitat límit sovint ens sorprén amb dies de sol- enganyosos si voleu,   amb estacions d'amabilitat insospitada, o amb  el moment de plenitut de les roses que amaguen en el primer marcit tota la bellesa d'un primer dia de primavera.
Read more »