S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 10 de juliol de 2017

A Vint anys de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco.






   20 anys de la mort de Miguel Ángel Blanco, regidor del PP d’Ermua. Retrona l’efemèride a tots els mitjans . El mort no pot dir res. No ha tingut la possibilitat de canviar ni d’opinió ni d’afiliació política. Probablement no ho hauria fet, però qui ho sap? Els morts no evolucionen, es queden en un punt , literalment, mort. A partir d’ací la memòria col·lectiva juga un paper fonamental. Els morts corrents, que som la majoria, som destinats al pou fosc de l’oblit. Uns pocs ,però, estan destinats a la dubtosa glòria de ser part d’una ficció concreta i són passejats per vies públiques segons uns interessos o altres.

        10 de setembre del 1997, dos mesos escassos després de l'assassinat,  se li va fer un homenatge a Madrid on havia de destacar el consens polític i social i un rebuig incòlume al terrorisme d'ETA. Malgrat tots els esforços, Pablo Ordaz escribía al País: "La fiesta de anoche también conoció la bronca. Un numeroso sector del público -que coreó entusiasmado las canciones de Raphael, Los del Río, José Luis Perales y Los Centellas- abucheó sonoramente a José Sacristán y a Raimon; por comunista, al primero, y por cantar en catalán, al segundo.". 11 de juliol del 2017. ABC i La Razón, una foto de Miguel Angel Blanco que ocupa tota la portada. El País i La Vanguardia no porten cap notícia sobre l'efemèride en primera pàgina. El Mundo destaca en un titular secundari: " Podemos enturbia los actos de homenaje a Miguel Ángel Blanco" En el titular principal diuen "La Generalitat trara de evitar que Mas pague el gasto del 9N".

    Terrorisme és un concepte esvarós, complexe; sovint útil per conformar espiritualitats comunes. Zapatero va tenir la santa innocència de creure en el diàleg i perfilar els últims temps d’ETA. Va tenir també la santa innocència de creure en el dret que tenim com a éssers diversos. Són els dos pilars fonamentals sobre els quals s’assentarà la societat espanyola com a model de convivència. Són les dues decisions polítiques que més han influenciat en la vida i en la manera de pensar de la gent comú d’aquest país en els darrers anys. La innocència juga papers torbadors en l’evolució de les societats. Davant l’èxit de les polítiques innocents de l’expresident, alguns van quedar eternament descol·locats. I van procurar, es van esforçar per a fer que el tren on anava la tercera pota per la convivència, aquella que havia d’assegurar l’estabilitat de la nova societat, és a dir el tema Catalunya, descarrilara. L’estratègia és deixar la ferida oberta. La sang atrau els vampirs. Qüestió pura de tàctica per mantindre el control. 

      L’ombra del franquisme és allargada. Hui, vint anys després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans dels terroristes d’ETA, a Larrabetzu, Biscaia, uns veïns es reunien per celebrar l’enderroc d’una creu franquista al mont Gaztelumendi. A una banda i una altra del monolit algú havia plantificat la senyera independentista catalana i la ikurriña. Segons l’alcalde, s’havien pres totes les mesures tècniques i de seguretat per a que no passara res. Però en caure, el monument ha deixat anar unes quantes pedres rebotades cap al públic. Alguns assistents han resultat amb ferides importants. Ha estat una mà invisible que ha desviat el monument?

    El PP acusa Manuela Carmena de no penjar una pancarta a l’ajuntament de Madrid en memòria del que va ser regidor del PP. L’alcaldessa diu que totes les víctimes són iguals i que no vol distingir-ne unes per damunt de les altres. Pot ser te raó si ho mirem des de la perspectiva ètica. La realitat és tossuda. Els nostres morts són sempre més importants que els morts del veí, fins el punt que estem disposats a oblidar tots els seus defectes i fer-los sants, o màrtirs.