Brots verds a la consciència.






 
-->
“El sistema s'ensorra”. Ens agrada, sentim una complaença fosca i estranya en repetir la frase i ho fem amb un encongiment de l'esperit que desplega la por a allò desconegut. Estimem de manera profunda l'estabilitat, però aquesta, tossudament, ens gira l'esquena. Neguem la història en majúscules; la que ens mostra un món i un individu lligat al canvi continuat, i ens deixem caure pel marge de la desesperança amb massa facilitat quan els canvis es presenten inevitables. Hi ha frisança a l'ambient, un so-sé-què intuïtiu que marca allò que es diu i es pensa. El pessimisme és una defensa gens casual i treu allò més conservador. Els canvis que s'han donat fins ara han sigut lents, lentíssims, alguns han tardat generacions a prendre cos. Hui en dia, en aquests temps líquids, l'aigua corre amb una velocitat inusitada i tot sembla que va a precipitar-se cap on no sé sap on.

Hi ha un gest molt humà, un mecanisme de defensa que consisteix, quan es tem la mort, en agarrar-se a allò que els castellans diuen “un clavo ardiendo” i que al meu poble diem “a una paret lluïda”, és a dir, a allò impossible. Davant la imminència del canvi esperem que tot torne a ser com era. És el que marca l'esperit conservador que tots tenim en major o menor grau. El govern en diu d'això “brotes verdes”. Hi ha, per un altre cantó, una altra postura que mira la història de manera pessimista, i sobretot la història recent del s. XX amb la eixida dels feixismes i de les guerres successives i parla d'una possible reedició de les macabritats passades.

Malgrat que no és el meu caràcter, ara m'incline per una tercera via. Hi ha un factor nou en el nostre temps del qual no semblen fer-se ressò els grans titulars i que ha estat la gran conseqüència, la gran contribució del s. XX: la consciència. Mai l'home havia sigut tan conscient dels perills i de les possibilitats de canvi, de destruir i reconstruir, de la mateixa manera que ho estem ara. La consciència és la gran força que operarà canvis i segurament aquests vindran de la mà d'experiències noves. Jo només espere, ferventment, que aquestes maneres noves de fer revertisquen en un goig en els esperits, malgrat que en els entremitjos, tal i com estem veient, una dosi de dolor en els cossos siga inevitable. AMEN.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Primeres comunions.

Primer dia de primavera.