S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 14 d’agost de 2017

SEROTONINA


Resultat d'imatges de SEROTONINA


    Ho sospitava. Un pagés del s. XII no era en principi més infeliç que un banquer del s. XXI. La història ha millorat l’entorn material en el qual es produeix la serotonina però a l’engròs, no ha fet evolucionar la producció. És la mateixa. Hi ha gent que està més predisposada a produir serotonina ara i al s XII. Hi ha gent que viu al límit de la felicitat ara i al s XII. Les millores materials tenen poc o gens a veure per se. En canvi les expectatives sí que poden tenir una influència directa en la producció del químic. És per això que la gent torna de la Índia al·lucinada de veure que els nens somriuen en la més extremada pobresa. La producció de serotonina és , possiblement i a l’engròs, la mateixa en els xiquets ací i allà. Quina és la diferència, doncs? Perquè somriuen més els xiquets de l’altra banda, com proven les fotografies dels turistes? . L’explicació podria ser que els nostres creixen envoltats d’unes expectatives massa exigents que podrien tenir una influència negativa en la producció de felicitat.

    És fàcil pensar que totes les penes i treballs de la història, totes les morts acumulades, ens haurien d’haver portat un increment de la felicitat. La felicitat hauria de ser la finalitat última, els Sant Grial. No és així. I afegeix Yuval Harari, que l’única revolució històrica que pot tindre influència en el nostre benestar real és la bioquímica. Ja podem imaginar com.

    Mentre espere que tot això passe, passejada pel Barranc del Sinc d’Alcoi. Caminar, fer esport regularment, augmenta la serotonina (diuen) . També l’augmentaràs si menges llegums i cereals integrals, si vius a un lloc amb molta llum ( no cal estar tot el dia de cara al sol, com els fardatxos), i si evites la cafeïna. També seràs més feliç si t’envoltes de gent positiva i si tu mateix et nodreixes als matins amb un pensament llavor ; soc guapo i ric, per exemple. O si tens una vida sexual plena. Tota pedra fa paret.



dilluns, 10 de juliol de 2017

A Vint anys de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco.






   20 anys de la mort de Miguel Ángel Blanco, regidor del PP d’Ermua. Retrona l’efemèride a tots els mitjans . El mort no pot dir res. No ha tingut la possibilitat de canviar ni d’opinió ni d’afiliació política. Probablement no ho hauria fet, però qui ho sap? Els morts no evolucionen, es queden en un punt , literalment, mort. A partir d’ací la memòria col·lectiva juga un paper fonamental. Els morts corrents, que som la majoria, som destinats al pou fosc de l’oblit. Uns pocs ,però, estan destinats a la dubtosa glòria de ser part d’una ficció concreta i són passejats per vies públiques segons uns interessos o altres.

        10 de setembre del 1997, dos mesos escassos després de l'assassinat,  se li va fer un homenatge a Madrid on havia de destacar el consens polític i social i un rebuig incòlume al terrorisme d'ETA. Malgrat tots els esforços, Pablo Ordaz escribía al País: "La fiesta de anoche también conoció la bronca. Un numeroso sector del público -que coreó entusiasmado las canciones de Raphael, Los del Río, José Luis Perales y Los Centellas- abucheó sonoramente a José Sacristán y a Raimon; por comunista, al primero, y por cantar en catalán, al segundo.". 11 de juliol del 2017. ABC i La Razón, una foto de Miguel Angel Blanco que ocupa tota la portada. El País i La Vanguardia no porten cap notícia sobre l'efemèride en primera pàgina. El Mundo destaca en un titular secundari: " Podemos enturbia los actos de homenaje a Miguel Ángel Blanco" En el titular principal diuen "La Generalitat trara de evitar que Mas pague el gasto del 9N".

    Terrorisme és un concepte esvarós, complexe; sovint útil per conformar espiritualitats comunes. Zapatero va tenir la santa innocència de creure en el diàleg i perfilar els últims temps d’ETA. Va tenir també la santa innocència de creure en el dret que tenim com a éssers diversos. Són els dos pilars fonamentals sobre els quals s’assentarà la societat espanyola com a model de convivència. Són les dues decisions polítiques que més han influenciat en la vida i en la manera de pensar de la gent comú d’aquest país en els darrers anys. La innocència juga papers torbadors en l’evolució de les societats. Davant l’èxit de les polítiques innocents de l’expresident, alguns van quedar eternament descol·locats. I van procurar, es van esforçar per a fer que el tren on anava la tercera pota per la convivència, aquella que havia d’assegurar l’estabilitat de la nova societat, és a dir el tema Catalunya, descarrilara. L’estratègia és deixar la ferida oberta. La sang atrau els vampirs. Qüestió pura de tàctica per mantindre el control. 

      L’ombra del franquisme és allargada. Hui, vint anys després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans dels terroristes d’ETA, a Larrabetzu, Biscaia, uns veïns es reunien per celebrar l’enderroc d’una creu franquista al mont Gaztelumendi. A una banda i una altra del monolit algú havia plantificat la senyera independentista catalana i la ikurriña. Segons l’alcalde, s’havien pres totes les mesures tècniques i de seguretat per a que no passara res. Però en caure, el monument ha deixat anar unes quantes pedres rebotades cap al públic. Alguns assistents han resultat amb ferides importants. Ha estat una mà invisible que ha desviat el monument?

    El PP acusa Manuela Carmena de no penjar una pancarta a l’ajuntament de Madrid en memòria del que va ser regidor del PP. L’alcaldessa diu que totes les víctimes són iguals i que no vol distingir-ne unes per damunt de les altres. Pot ser te raó si ho mirem des de la perspectiva ètica. La realitat és tossuda. Els nostres morts són sempre més importants que els morts del veí, fins el punt que estem disposats a oblidar tots els seus defectes i fer-los sants, o màrtirs.

   

dissabte, 8 de juliol de 2017

Les paneroles.




Resultat d'imatges de cockroaches 


 
Les paneroles són una intenció subtil.
Cada any les envia aquella mà invisible,
vella coneguda, de vegades impertinent,
i fa que s’enfilen escales amunt,
paret amunt, canonades amunt, tant fa,
i les fa eixir i entrar pels llocs més
insospitats. Este matí me n’ha caigut una
en obrir la porta del bany.
He pensat que hi ha diferents maneres
de mirar-les, o dues, bàsicament:
invasores o exploradores?



dissabte, 24 de setembre de 2016

EL CORC.







De les coses quotidianes
tenim el cafè i el corc
 que viu dins del moble
que ens féu un fuster
de barra de bar
i passions inconstants,
pare de tres fills
de mares diferents.

Però tornem al corc,
rosegador i miner mínim
 de convicció germinal
que s'instal·là, impertinent,
com si el cobrador de l'Ocaso
hagués decidit quedar-se 
després d'una visita rutinària.


diumenge, 24 de juliol de 2016

VALÈNCIA. SER I ESTAR.





   Dinar al Mercat Central és  tot un espectacle que combina arquitectura, tradició, olors, colors, sabors. Mengem al quiosc de Ricard Camarena, un dels cuiners que té ara més nom a València. Els plats s'anuncien com a cuina fusió.  Fem cua amb l'esperança de trobar el desllorigador d'alguna cosa important. Mengem bé. Algú qüestionaria el sentit d'usar miso a les albergínies o llet de coco i currri tailandés a les mandonguilles. El senyor Pla, per posar un cas, no ho hauria aprovat. Ho hauria titllat de sobrer i sorollós, d' excessiu. La cuina espectacle pot ser poc discreta i contrària a l'ordre d'allò que vol ser quotidià. Producte de la insatisfacció a la que estem sotmesos? Probablement. En un racó de Cartes de Lluny l'escriptor de l'Ampurdà diu : «la cuina no és un art de revolucionaris, sinó de gent reposada. No és un art il·limitat i susceptible de salts i convulsions; és un art enraonat. Els seus principis no es presten pas a interpretacions individuals i subjectives, excepte en el cas de voler menjar malament, i els seus principis – que no volen soroll- són permanents.» El senyor Pla era un moralista reaccionari i de dretes; en definitiva un pagès. El llaurador del país també s'estima més la quotidianitat. La meua opinió, la cuina de  Camarena té el gran mèrit de conservar la serenitat, malgrat les circumnstràncies. L'única conclusió que en podem treure de tot, és que vivim temps convulsos també en la cuina.

 

    El tren de València a Llíria és una carraca que tarda més d'una hora en fer el trajecte. Ara ja no hi ha tanta gent que se'n queixe . La majoria han optat per fer el viatge amb vehicle propi. Ha sigut una llàstima que no s'invertira gens en transport públic en aquest país. El tren arriba a la seua destinació final amb molt pocs passatgers. Para a gairebé totes les urbanitzacions que comencen passat Paterna.  En un moment determinat, passades les guerres i començat un període de pau i estabilitat molt relativa, la gent va decidir que la seua família eren part d'una classe social en expansió, optimista i negacionista, i amb l'excusa que la ciutat a l'estiu era insalubre i humida van començar un trasbals poc explicable en circumstàncies normals. La burgesia valenciana no ha deixat mai de tenir base rural. És per això que han posat tant d'èmfasi en negar-ho.

   Aquesta gent primer estiuejava només. Hui en dia hi viuen tot l'any. Per la gent dels pobles són els xaleteros. Pep el de la Sèquia és el nom fictici d'un llaurador del Camp del Túria. La seua percepció del xaletero és la més compartida. Primer, diu, es construeix una tanca al voltant de la casa i després arrambla amb tot el que pot: llenya, carxofes, taronges, llimons..... El llaurador mira el xaletero de reüll, amb una mà el garrot i l'altra parada i estesa. Al cap i a la fi és el que li pot comprar els bancals que asseguraran el futur dels fills, perquè de les collites ja ningú no espera res. Pep em parla d'un amic seu que va deixar l'horta als anys huitanta i per  fer faenes de jardineria. Ritxi es movia amunt i avall amb una mobilete, era menut i negre; pudia a una barreja de tabac, alcohol, sudor i Baron Dandy. Era l'enveja de tots perquè allò eren diners segurs. Un dia els va contar que li ho havia fet a una clienta.

    El paisatge s'ha ressentit després de la febre urbanitzadora dels últims trenta anys. Hi ha la sensació d'abaltiment i això també es veu als carrers. Abans hi havia la perspectiva del creixement. Tot i que les comunitats humanes minven amb les certeses, les preferim al dubte i al caos. Pep, amb una mà deixada caure damunt del sellí i l'altra al manillar, usa la bicicleta centenària com a escut o burladero per a protegir-se de l'altre. Amb un moviment llargament assatjat, alça els muscles i la cara de feltre se li comprimix amb l'ajuda de quatre arrugues, com si fos un mocador deixat dins d'un puny. Tota la tensió d'una història compartida es concentra en un punt entre les celles escasses o inexistent. L'escepticisme al país és a prova de bomba i infinitament més estable que el preu de la taronja. De sobte, la tensió del rostre vira cap a la ratlla generosa de la boca que esdevé una sinuositat convulsa. Amb els ulls com dues ratlles que neguen tota possibilitat d'esperança sembla determinat a convèncer l'interlocutor que el món no té adob. I el nou govern?, li pregunte. Res, tots uns lladres; no n'hi ha un de bo, mires on mires tots lladres. Vaig pensar que el dia que el llaurador valencià és va negar la possibilitat de veure's en perspectiva va signar el seu decret d'extinció.. 



dimecres, 20 de juliol de 2016

CUENCA.






    Les Txitxarres s'aventen i embolcallen la ciutat d'una sonsònia irreverent. Cuenca no és la Manxa. És Serrania. Hi ha la sensació de racò. L'espai deixa de ser obert i es recull a las hoces en  una verticalitat gairebé monacal, un parèntesi exquisit en la plana de les fronteres polítiques que s'alça vehement i plàcida en un colze, esblaimada per la calima dels primers dies de juliol. No et deixaran dir els de Cuenca que ets a la Manxa. Açò és la Serrania.
   El subratllat és evident. Tampoc podràs dir «las casas colgantes». Hauràs de dir colgadas. Són aquestes coses que defineixen un poble, que l'arrelen. Són les coses sense importància que la tenen tota quan et toquen el territori, el teu racó de món i allò que defineix el «foraster». Podrem dir que no n'hi ha de forasters en el món de la Nespresso. Però no em negareu que és en aquest context quan la diferència és més reconfortant. 

    És la segona trobada de les Escoles de la Unesco a la que assistisc com a representant de la meua escola. Ens trobem al Palau de Congressos de la ciutat i abans de les presentacions una professora recentment jubilada que ha triat, segons les pròpies paraules, la ciutat per a morir, interpreta el cant de la Sibil·la en la versió de Mª del Mar Bonet. Li pregunte com és això. Em diu havia viscut a Eivissa i a Barcelona. La cultura sempre és un gram de pau en aquest univers embogit.
   Cuenca no és una ciutat romana. Els romans fugien de la verticalitat. No tenien enemics. No els calia defensar-se. Conca és una ciutat musulmana. Els berbers tenien una tendència natural a encastellar-se, a arrapar-se a la roca. La unitat entre ells només va durar, a l'engròs, el temps que va durar la conquesta. Anys després la divisió va ser important i també la necessitat de defensar-se, de trobar llocs des d'on poder vigilar els accessos des d'on podien arribar els enemics. Així les coses Cuenca és sobretot un indret ben trobat entre la Serrania i la plana.

    Hui  és una ciutat extremadament discreta, a sotto voce, i el cant de la Sibil·la incorpora ressonàncies mediterrànies que poden semblar excessives en un context on el monocordisme de les txitxarres ja és una dissidència. Cuenca és pedra i aigua de riu. La història és una incorporació tardana, com un parèntesi afegit a última hora, en les correccions. Així Joaquín Araujo fa una defensa dura de la natura com oposada al poder. NA (de natura)  que  vé del Sànscrit MARE. PA (de patrimoni), de PODER. Araujo va lluny, molt lluny, fins afirmar que la intel·ligència i el seu suport material són la mateixa cosa. El cervell és aigua en un 93% i això és inseparable del pensament. I què podem dir de la intel·ligència artificial?. També li cal l'aigua per funcionar. Podeu trobar cap argument més potent?. És allò que hui en la medicina alternativa es diu holisme.  Araujo es queixa  que als currículums de les escoles falten les paraules més importants: vida, aigua i terra. 


   La visita al Museu d'Art Contemporani és guiada. Arribe a la conclusió que l'art abstracte és per viure'l en silenci, en comunió amb l'espai, sense que ningú t'esguite aquesta pau que has vingut a experimentar amb erudicions i  conviccions. Cadascú vivim tancats entre les nostres quatre parets. La guia insisteix que no hi ha res tan important  com l'art abstracte. El visitant, de la mateixa manera que el votant en democràcia, al final només creu en allò que creu que li dóna de menjar. Em fan mal als peus. Sec a un banc de fusta davant d'un finestral. La barreja d'art abstracte, arquitectura tradicional i natura provoca l'alliberament dels sentits. Un company em mira fixament als ulls i em diu «Que això és art!». M'alce d'un bot i comença a riure.


dimarts, 19 de juliol de 2016

PEL CAMÍ DE LA MANXA..






   La meua aspiració sempre ha sigut existir en silenci, observar i llegir profusament des d'un racó, a ser possible amb arbres, cases de pedra i un únic bar on acudir de tant en tant per prendre cafè i no oblidar l'existència de l'altre. Amb aquest pensament, la sobrietat de Zóbel em va captar un matí mentre esmorzava, en una postal que em va portar una amiga feia mesos i que jo havia deixat negligentment damunt la prestatgeria, entre dos llibres, de manera que el punt de fuga restava amagat. Les ombres difuminades dels ocres em van recordar un cel d'hivern o una plana immensa d'infinitats torrades, de cereals i sabó de casa fos.
   L'autovia com a artèria és una imatge inquietant. Havent passat Villena i l'encreuament de la Font de la Figuera el trànsit esdevé més fluït, a moments gairebé residual . El nostre és un país de profusions sanguínies, d' espessituds, al límit de l'ictus. En tot el trajecte des de Novelda a Villena, la conducció és un experiment de masses. Un amic diu que el nostre és el territori escollit per fer tots els experiments. La marca, l'essència del mite, de la justificació històrica, havia de quedar lliure, immaculada, per poder ser passejada en processó i mostrada com un escut decadent i molt viu. Tots els projectes nacionals fagociten la quotidianitat a favor de l'heròic.  Però les flors es marceixen i també les pedres, més a la llarga, perden el primer llustre i esdevenen memòria abans de tornar a fondre's en la primera terra. Cal reforçar el mite, engreixar-lo, cebar-lo, pensant que el dia del sacrifici no ha d'arribar mai. El mite és la història bastida: els blatars, la solidesa moral del hidalgo, els bastions de la defensa, les pedres, en definitiva el poder exercit des del centre cap a allò que volen considerar marge. Els Catalans tenen l'Ampurdà, Espanya té Castilla. No sé qui ho va dir, a risc sempre de fallar en l'anàlisi, que el castellà i el català s'assemblaven més que cap altre poble de la península. Per això, potser, estan condemnats al conflicte.

   Don Quijote i Sancho Panza son el punt de fuga, el contrapés, la llança estentòria i ridícula que esventra molins. Absents i presents, les silhuetes encabides en els gargots de tinta dels gravats de Picasso, van perdudes en la il·lusió del blanc del paper, amb un sol que presideix el marge superior esquerre; les cavalcadures varades a la terra i un horitzó de molins fariners per vèncer.
   Hi ha el crit de la terra que es buida, en paraules de Sergio del Molino (Zaragoza 1979) , de La España vacía, de l'Espanya que no existeix perquè no té relat. El de les victòries ha estat desnerit irrevocablement pel fregament constant dels discursos dels absents.
   Els madrilenys es van fer una autovia per venir a les platges de València i Alacant. Anar i tornar és barat, només el que costa el combustible. Anar per la costa és un altre cantar. Pagar peatge no és part del mite. Pagar peatge és part de la quotidianitat. Però hem de ser justos i dir que tots en paguem de peatge: els rics i els pobres, els guapos i els lletjos, els malalts i els sans; pel simple fet d'existir, de formar part d'un grup, d'una comunitat, d'una família. La Meseta es buida; no hi ha teixit industrial, les carreteres comuniquen pobles fantasma. El camp manxec està buit. L'autovia funciona com aglomerant de la població de la zona i de l'activitat comercial; Almansa, Chinchilla, Albacete, La Roda, i més enllà, en l'horitzó dels quatre punts cardinals, Madrid, la megalòpolis, un projecte geopolític que resumeix més mal que bé la història dels darrers tres segles.
   La Manxa és el camí. Les antigues ventes han estat substituïdes per petites ciutats que han perdut l'antic estatus i n'han guanyat un altre de nou lligat al suvenir i a la benzinera. Són les fondes modernes. Sense calç, sense pedra, sense pati amb pou; amb acabats lluents i alhora enfeltrits per l'ús excessiu. La Roda és potser el nucli més representatiu de la zona. Tota comunitat necessita l'aglutinant d'un consens. Normalment és la font d'on directament vénen els ingressos: un port de mar o de riu, un nus de comunicacions. En aquest cas és un punt d'aturada on poder comprar uns miguelitos, prendre un cafè i pixar. Aquesta és la percepció del viatger. A una banda i a una altra de l'autovia hi ha  les velles cases de camp desgavellades, mig assolades, assimilades també al paisatge de la intrahistòria, de tot allò que roman a l'ombra de la història oficialitzada. El contrast, vulguem o no, en siguem conscients o no, sempre comporta un grau de poesia important. Lo vell i lo nou es troben sembre en una frontera que es reiventa.