S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 24 d’abril de 2018

La flor del garrofer.










La llum del patriarca, 
solar, constel·lar i heptasíl·lab,
poblada de coletjons i balmes,
d’úniques fronteres i rèptils de fusta
esgrimint els murs precaris
o l’entelèquia dels solcs matiners,
de mans balbes, soca, arrel,
l’oratge a les mans
o el sucre dels terrossos.
Qui té l’ombra ho té tot
i el perfum de la carn
o líquid seminal.



dilluns, 16 d’abril de 2018

Helicríssum.









Nom o cirera,
amor o escletxa,
text i finestra,
oli o gramàtica.
Dic Helicríssum
i ature el dia,
la roda, el silenci.
Dic groc pubescent
o pomell sideral,
brumerol o camí
i incite el verb.
Dic habita, creix
o estigma
i un glop vampíric
d’amor o de mort.
Dic helicríssum
o sempreviva,
aigua o paper,
mort o tanatori
i bade la llengua
en retòrica de coixins,
astres i agulles. 



divendres, 2 de març de 2018

L'esperpèntic en el desencontre entre Espanya i Catalunya.











   Esperpèntic. És la paraula que s’escolta a les tertúlies radiofòniques del matí. L’objectiu és desprestigiar l’independentisme. Funciona relativament. Han aconseguit recrear en Puigdemont la figura d’un pallasso. Si parles amb la gent corrent, el President Puigdemont és un personatge d’opereta, ningú que tinga quatre dits de front se’l prendrà seriosament. Vivim dins de bombolles informatives l’objectiu de les quals és mantenir el control del poder per unes elits. En el cas d’Espanya, les elits són les de tota la vida, les que representen la bona gent. I en aquest país la bona gent encara s’emmiralla en el president del govern , el senyor Mariano Rajoy i en el seu partit. Que algú haja invertit el contingut es sigles del PP per convertir-lo en el partit podrit també té un pes relatiu. El PP continua guanyant eleccions tot i la pèrdua constant de votants. Que no n’hi ha suficient amb el PP per governar? No passa res. Les elits ja ho tenen previst. Em trec de la mànega un Ciudadanos. No perdeu de vista els noms. El nom, en aquest cas, fa la cosa: partit popular, del poble, ciudadanos....el mateix gos, vull dir, amb un altre collar.

    Tota la parafernàlia estatal posada al servei del manteniment del sistema. Imaginem que el sistema és un tanc, un dipòsit ple de qualsevol líquid. Tant em fa , pel cas, que siga aigua, petroli o oli d’oliva verge extra. Durant quaranta anys hi ha hagut un consens polític en mantenir en dipòsit en unes condicions lloables. Com s’ha aconseguit? Mitjançant acords polítics moltes vegades, però segurament també per coaccions de mil tipus on la corrupció ha jugat també el seu paper. Fa més de quaranta anys moria el dictador. Tot havia de quedar com nou d’aparença però les elits que venien del franquisme no anaven a tolerar un canvi de contingut. I ací el gran invent de la Transición Espanyola; canviar-ho tot per a que res canvie. Quaranta anys de pau social no és cap cosa menyspreable. Quaranta anys de «llibertats», «d’independències judicials», «de drets socials impensables en altres temps». En definitiva, un dipòsit ple i estable . Aquest és l’escenari; la funció que s’estava representant. Que hi havia entre bastidors? Un panorama més complicat, més humà, més mediterrani, més catòlic: una Sicília sense morts, com diu el títol de la novel·la de Guillem Frontera on explica la Mallorca del boom econòmic. El títol està ben trobat. Espanya és una Sicília sense morts i encara gràcies. Els morts ja han passat. Estan a les cunetes, se’ls ha deixat en silenci, sense veu. Era part del pacte social. Silenciar els morts, els assassinats. El Espanya va bien del senyor Aznar era la veu. El senyor Aznva ensenyar a estimar els neons, els paradisos artificials.

    Esperpèntic, torne a escoltar. La paraula repetida mil vegades, rebregada fins els límits de l’extenuació. El discurs de Puigdemont des de Brussel·les renunciant a la presidència de la Generalitat Catalana és esperpèntic i més encara l’oferiment que li fa a Jordi Sánchez, empresonat, per a que siga ell president. Esperpèntic. Tot plegat, esperpèntic; un circ, ridícul, esperpèntic. Quin país...l’argumentació és sòlida, contundent. El seu país està ple de bona gent però també de gent intel·ligent, amb arguments sòlids, precisos, edificants.

    España va bien, los balcones están llenos de banderas, Marta Sánchez le ha puesto letra al himno, los catalanes son unos payasos, no tienen remedio; viva el Rey, la monarquía y la constitución (la del 155, claro), putos catalanes, a por ellos. ¿Catalán, para qué? Que estudien inglés que les harà más falta...no, si la culpa es de los inmigrantes, y de los catalanes y de los vascos.... pero si tan guapos son que se vayan. Podríem continuar. En definitiva, el dipòsit va ple. Va ple?

    El pacte de la transició s’ha esgotat. Els pactes es renoven des de la política, des del diàleg. Catalunya és un forat que es va eixamplant i per on dia a dia es perd més líquid, més estabilitat. El govern el reomple desesperadament a base de sentències judicials, càrregues policials, agitant banderes i himnes, brandant constitucions i 155s , amb actes delirants de patriotismes passats de rosca. L’anticatalanisme es tradueix en adherències populars. El nostre és un poble que se sent més realitzat amb el fracàs alié que amb el propi èxit. Saben molt bé com ens han d’alienar. Mentre rage el conflicte català no mirarem els altres forats per on se’n va tot el patrimoni potencial de convivència i estabilitat. Hi ha el forat de la corrupció, el forat de les pensions, el forat del l’atur, el forat de la monarquia, el forat de la independència judicial, el forat de la credibilitat política, el forat de la memòria històrica.... i podria continuar. La solució a tot plegat és fer veure que l’independentisme és un circ. 


dimecres, 1 de novembre de 2017

Pensant les convulsions.




    Setmanes passades per convulsions territorials d’intensitat alta. Declaració d’independència al Parlament català? Ningú no ho sap dir. Puigdemont a Bèlgica. Ahir va fer una declaració «institucional» en quatre llengües, marcant la diferència. D’aquesta manera el conflicte català s’internacionalitza. A fora se’n parla i a dins se’n parla. Els diaris catalans i els espanyols n’ofereixen versions diferents. Als espanyols s’emfatitza el fet que l’advocat que s’ha llogat Puigdemont ha defensat etarres, i  també han parlar a bastament del fet que un company d’un dels dos Jordis empresonats ha demanat el trasllat de cel·la, perquè està fins el monyo del Procés. Tot, dins l'anecdotari informatiu imprescindible i neutre. 

   Enric Juliana explicava a la Sexta que Puigdemont tenia clar convocar eleccions i desistir del DUI (declaració unilateral d’independència). Únicament que el van insultar (els seus socis) i s’hi va veure abocat. Després van decidir el que van decidir, declarar-la a mitges, però això al moment no ho sabíem. Sí que vam veure cares de preocupació. Al President i vicepresident Jonqueras no se’ls veia de massa bon rotllo. Hi ha les imatges de l’escala del Parlament reblida de gent, de polítics, bàsicament, vinguts expressament d’arreu de Catalunya, celebrant l'esdeveniment com si fos l'inici d'un nou període. De fet sí que ho era. Em van cridar l’atenció els alcaldes amb les vares de manar, que són un símbol poc amable. No sé de qui devia ser la idea que tots els alcaldes anaren brandint aquests elements que expressen d’una manera tan evident la verticalitat de les relacions humanes i de la política.

    Han passat alguns dies. Els mitjans espanyols destaquen la irresponsabilitat del «President»fugit a Bèlgica i el fet que ha abandonat els seus. Els catalans; la coherència, la planificació, la lleialtat que es deu al Procés. Tot conseqüència directa de la declaració fake d’independència més el 155 fake. Ens imaginàvem els nacionals i la Guàrdia Civil entrant a Catalunya Ràdio i a TV3 i controlant el cotarro informatiu «en aras de la pluralidad informativa», entrant com energúmens a les escoles i escridassant els mestres, «en castellano, en español o en la lengua del imperio, o como mucho en cristiano» , però no ha passat res de tot això. Rajoy ha destituït el Govern i ha convocat eleccions . Alguns membres del govern han marxat a Bèlgica i els partits polítics que defensen l’independentisme han tingut debats interns sobre si s’haurien de presentar a unes eleccions que ha convocat el Presidente del Gobierno de las españas, o si per contra, no reconeixien la convocatòria i s’auto-immolaven durant quatre anys.

   Però si hi ha res d’interessant en tot això, són els processos que cadascú seguim a nivell personal. Dins les famílies i en els cercles d'amics, el tema desperta incomoditats. No vivíem a un país estable? No se'ns havia promés que el nostre territori estava al marge del món de les estridències? Bé, sí, és cert, no hem arribat a la sang en termes absoluts. Això sí, el conflicte ha encetat conceptes nous i ha donat noves embranzides als ja existents. Caldrà seguir-ne l’evolució, pacientment, perquè les qüestions reals que s’han de dirimir són complicades. Al cap i a la fi, el tema català ha desemmascarat uns problemes de convivència importants. El futur no se’ns desvetllarà hui ni en quatre dies. . Serà al llarg de llargs anys que anirem descobrint petits canvis a tots els nivells. Aleshores la distància serà tal que ja no els relacionarem directament amb el moment actual.

   És aquest l’inici del final de les aliances del 78 com algú vaticina? Hi ha un detall que potser clau. Dones protagonistes i antagonistes en la representació del conflicte: Anna Gabriel, Inés Arrimadas i Soraya Sàenz de Santamaria ( la Vice) i en un altre pla Ada Colau, Manuela Carmena i Mònica Oltra, entre d’altres . Parlem de dones i parlem d’estètiques, un terreny perillós. Totes s’enfronten a l’escrutini castrant de l’espectador masculinitzat. És diferent en els homes: algú li ha preguntat a Pablo Iglesias si ha entrat en política per follar ( res canvia). No és gens anecdòtic. El conflicte català ha visibilitzat un joc polític on les dones han tingut un protagonisme destacat. Sensibilitats diferents per un temps diferent. Això no vol dir res però pot dir molt.



divendres, 13 d’octubre de 2017

Reflexions. Conseqüències d'una no política desitjada.





   Han passat coses, moltes coses aquests darrers dies. Coses no massa agradables. La vella Espanya més dividida . La vella dreta més alterada, l’esquerra més espaordida. Quan la vella dreta treu els cadells a passejar, l’estètica dels carrers es trastoca, es radicalitza. Fins i tot els colors, les tonalitats de les veus tendeixen al rauc o a la ranera. Un amic escriu al face que un dia ens trobarem amb l’eterna veritat que Espanya i Catalunya no existeixen. Algú es trobarà aquesta realitat. De tota manera, hi ha manera de deixar macerant amb escepticisme els conceptes de les fronteres i les banderes ?.

   Dia 9 d’octubre, la València que ens estimem esguitada d’aquesta gent tan poc noble i acomplexada, d’identitat malaltissa; cadells d’estètiques dissidents i guerreres, però també pares de família i àvies que cridaven desaforats els càrrecs electes a la processó cívica de la Senyera: a l’alcalde Ribó, al president de la Generalitat Ximo Puig, a la vicepresidenta Oltra, als altres càrrecs de les esquerres plurals i a la gent de a peu que es manifestaven pacíficament tot identificant-se amb un corrent polític no dretà. Aquesta gent normal de la dreta valenciana, que abans aplaudien la Rita Barberà, i més abans encara el General Franco, i conformen la Valencia bien, la España bien, lluint comportaments poc cívics i menys edificants. Una combinació de regionalisme caspós, de tradicionalisme mal fenyut, de reivindicació mai pròpia i sempre contra algú, bàsicament contra aquells que anomenen catalanistes (el progressisme) i com a resultat de tota la combinació anterior, de tot el conservadurisme defensiu i agressiu. Tots els anys és igual, nns van dir, però enguany pitjor, molt pitjor. El fantasma de l’anticatalanisme era més present per raons òbvies. Una setmana abans, el referèndum català i les càrregues policials contra civils, les persecucions de paperetes i urnes, els mitjans de comunicació estatals absolutament abocats i concentrats a crear un clima d’excepcionalitat.

   A la vesprada, la manifestació va acabar amb agressions de grups d’ultradreta a manifestants. Algú ja requereix la presència de grups polítics d’ultradreta a l’espectre polític espanyol. Ara no sé sap, sí se sap, massa bé on estan. Simplement se’ls deixa existir als clubs esportius, a les agències culturals-entre-cometes, als casals fallers. Les falles, ai, ha clamat el regidor de festes, bon coneixedor del tema, no poden allotjar aquesta gent. És una oportunitat de començar a fer-los fora, ara que les falles són Patrimoni Immaterial de la UNESCO i que els EEUU han anunciat que deixen l’organització. Cal que la gent tinga clar qui és qui vota cada partit. Per cert, amb el tema Català , a Albert Ribera i a Ciudadanos se’ls han vist tics que alguns ja teníem previstos.

   El conflicte espanyol ( allò que hom nomena el conflicte català), ens portarà lluny. Hi ha cartes amagades a les mànegues. Els que som conscients de tot allò que ens juguem no volem parlar de guanyadors ni de perdedors. Tot i això, és inevitable, donada la nostra educació basada en la competició, que ho acabem fent. Dia dos d’octubre: de cara a la galeria europea i internacional Rajoy havia perdut, Puigdemont havia guanyat. Les càrregues policials indiscriminades contra civils pacífics eren injustificables. Després, l’impacte de les agressions s’ha anat diluint. No hi ha hagut morts. Jo mateix vaig reaccionar en un grup de whatsap davant d’un acudit que vaig considerar de mal gust. El Papa santificava Puigdemont perquè havia guarit més de 800 ferits en només un dia. Em van caure un allau de crítiques. Em vaig adonar a temps que no podia lluitar amb fenòmens que es consideren de Déu i de la Natura, així , en majúscules. Vaig recular. Vaig demanar disculpes per la meua gosadia. L’aigua tornava al seu llit. 

   Les càrregues policials van deixar el govern de Rajoy fora de joc unes hores. Després van recuperar la seua postura dominant a les espanyes. Les rojigualdas penjaven als balcons. La diada de la hispanidad estava per arribar; 12 d’octubre, ahir mateix. De la desfilada destacaria només la figura discordant de l’alcaldessa de Madrid Manuela Carmena al costat d’una Cristina Cifuentes que lluïa una bossa de mà discretíssima amb els colors de la bandera d’Espanya.

   Un dels arguments més potents que ha esgrimit el Gobierno ha sigut el de la legalitat. De fet, podem dir que no n’ha fet servir altre. Han descartat el joc polític. Són gent que vénen de tradicions on la legitimitat els ve donada per les Altes Instàncies. Però la legitimitat per un poble al que li han fet creure que viu en democràcia només pot venir de les urnes. Efectivament hi ha llei, però on està la legitimitat? En el cas del govern està clar, la legitimitat són ells i la seua tradició. Per al poble català la legislació vigent pot estar més o menys clara però el que no veuen gens clar és que en una democràcia no es puga votar. Falla la legitimitat. I ací estem, fent voltes a la sénia.

   M’he arribat a preguntar si tot això està calculat, si cada agent sap perfectament fins on pot arribar, si coneix les conseqüències i només escenifica un argument que ja està plenament desenvolupat al cervell dels actors o agents. Pot ser que arribats a un punt determinat del conflicte tant una part com una altra han vist i han calculat els beneficis que els atorga la situació i n’han tret bona tallada. Ara, però, la sensació de cul de sac és més que evident i no crec que ni govern ni Generalitat sàpiguen massa bé cap on han d’anar. El Gobierno Rajoy continuarà dient «legalidad» i dels independentistes legitimitat. Tot hauria sigut molt diferent si s’hagués treballat dins del marc de la política. Pot ser, dic jo, no s’ha fet perquè no interessava.

   

diumenge, 24 de setembre de 2017

Rajoy o sobre la insostenibilitat de l'ésser....





   Rellig l’entrada del 7 de setembre on en un punt dic: «...ara la situació a Catalunya sí que és insostenible». La situació fa vint dies que és insostenible. Això vol dir que no era tan insostenible. Hem rebentat la semàntica, literalment ens la carreguem cada dia però ara amb més vehemència. Les coses poden anar a pitjor ,i també a millor, i les paraules són sovint una pura il·lusió, un desig. El president Rajoy pot quedar retratat a la història per haver dotat d’un impuls nou i revelador al sufix IN. La premsa europea és cauta però comença a supurar una incomprensió creixent. Europa contempla Espanya de reüll, amb preocupació incipient i letàrgica . Els problemes territorials han sigut recurrents en l’Europa del s XX. El s XXI prometia qüestions més transcendents, en la línia de la biotecnologia i la conquesta de realitats post-tecnològiques. La humanitat és tossuda i les elits van més perdudes del que podríem imaginar, o bé, tot és part d’un pla cap al domini total. Ja sabeu, en l’ona d’ Orwell i el «big brother».

   Josep Ramoneda es fa hui la preguntes al diari Ara: què hi ha d’ignorància a l’actitud de Rajoy?, qué hi ha d’autoengany?, què hi ha d’estratègia? Podríem afegir-ne d’altres: què hi ha de por? Què hi ha d’inconsciència?, què hi ha d’enveja o complexe d’inferioritat?, què hi ha d’herència del franquisme?, què vol? què pretén? , si és que vol alguna cosa o en pretén una altra més enllà d’esperar i deixar que el món s’ensorre al seu voltant. La meua teoria és que les aspiracions de Rajoy són ser espantaocells. Ell allà, clavat en una estaca a la terra fent veure que pot.

   És un tema recurrent en el sector de l’esquerra anar fent gracietes sobre les qualitats robòtiques del personatge, del seu llenguatge de la quotidianitat èpica del sentit comú que sovint deriva en balbucejos incomprensibles. Algú ja ho ha dit: no el subestimeu. Potser, també, dic jo, podem caure en la trampa de sobrevalorar-lo. Davall la pell d’avorriment perenne, hi ha un element que sempre pot anar a més. Li he fallat a Aznar, però promet llegir la primera biografia solvent que es faça del gallec...o, com a mínim, ho intentaré.



diumenge, 3 de setembre de 2017

"Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio". Reflexions després d'una lectura.






   
    Lectura de «Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio». Llàtzer Moix presenta un arquitecte entre el cel i la terra, un demiürg aïllat, surant damunt un món de formes que qüestionen les lògiques de la tradició i imposen somnis gairebé humans d’una època triomfal. Un arquitecte que lliga els seus somnis amb pressupostos i sobrecostos i interessos polítics i econòmics no sempre irreprotxables. 

    L’home es projecta i vol ser recordat per la seua obra i al marge dels seus pecats. Què quedarà de Calatrava i dels altres arquitectes estrella que després de Corbussier han dissenyat el nostre espai? Què valorarà més el nou sàpiens dels edificis que ha d’habitar? ; la funcionalitat?, la metàfora i l’estètica? Tots estarem d’acord que primer que res serà la pervivència de la construcció. Queda assegurada a solidesa de l’estructura en les obres de Calatrava?. I què em dieu del manteniment i la sostenibilitat? Hi haurà governs o individus en el futur disposats a invertir en el manteniment de les seues obres? 

    És molt probable que l’ego de l’arquitecte es dissolga en els seus edificis. L’esforç del periodista en mostrar un exèrcit de dissidents no perjudicarà la pervivència de l’obra sempre que aquesta siga capaç de passar la prova de Déu, del temps i de la història. D’ací dos segles ningú no contemplarà un Calatrava pensant en els sobrecostos que ha generat, ni en com ha tractat els seus empleats. La qüestió és si d’ací dos cents anys, o dos mil, l’obra haurà demostrat la suficient coherència per mantenir la seua estructura i el seu sentit. Calatrava ha tingut el seu paper en les darreres dècades perquè el seu plantejament econòmico-espacial cabia dins d’un context molt particular: un neoliberalisme globalitzat i viscut com una religió. Aquesta època sembla que està donant senyals evidents de mala salut. Les respostes sobre el futur i sobre tantes altres coses estan en el vent. 

    Per als que hem sigut testimonis d’aquesta època on les expectatives que es tenien de l’avenir eren estratosfèriques, Calatrava era el que ens deia on havíem de viure: ens va dissenyar la casa. Quan encara estava en construcció, ja vam veure que no la podríem pagar, però vam fer el cor i la butxaca forta i vam esperar un miracle. Quan féiem el trasllat, alguns elements de l’estructura van començar a mostrar falles; les rajoles de vidre es trencaven, hi hi havia goteres; el trencadís de la teulada va començar a fer figa amb el perill que li pogués caure a un veí damunt del cap. I ja una volta instal·lats, vam comprovar que no hi havia manera de netejar tant de vidre. Finalment, hem decidit deixar-ho córrer. No podem pagar la hipoteca ni ens interessa esmerçar més temps i diners. La posem a la venda però ningú no ens la compra. El mercat ha fet fallida, els temps han canviat. La gent té més els peus a terra i busca coses més petites i funcionals. Tant fa, que se la quede el banc, no n’hi ha una altra. A partir d’ací, el que puga passar, ja no ens hauria d’afectar. És una manera de dir.